Prejudicis
Mai abans havia practicat el sexe anal. Li feia cosa però, sobretot, li feia fàstic. No
acceptava que per aquell forat vulgar que escopia tanta brutícia hi pogués entrar gens
d’amor. Es negava a assumir el plaer que -suposadament- generava aquella pràctica. Les
ganyotes falses dels actors de les pel·lícules que s’havia descarregat per obligació no
l’acabaven de convèncer. Ni les paraules tranquil·litzadores d’en Quim, que deia que ja
ho havia provat abans amb les seves exparelles. Ni els consells de la Mariona, la seva
millor amiga, doctorada amb matrícula d’honor en aquesta matèria. Tenia por i li feia
ràbia que petar-li el cul a algú hagués deixat de ser un tabú per la societat i ara
preguntessis a qui preguntessis segur que ho havia experimentat, com a mínim, una
vegada. A més, és una cosa que no pots fer a pèl, perquè segur que fa mal. Has de
comprar un lubricant potent o vaselina. “Comprar vaselina per fer l’amor amb algú! On
s’és vist això?”, pensava. Ah i n’hi ha que abans s’hi foten una lavativa perquè estigui
ben net. “Si no te’l trobes net és el teu problema!”. No s’hi havia posat mai res allà baix
i es negava rotundament a aplicar-se un ènema perquè en Quim en pogués gaudir. “Tu
també en gaudiràs!”, li deia convençut. “Que jo ja ho he provat abans, recordes?”. Però
no confiava en ell perquè el tenia molt gros (sobretot molt ample). A Internet només es
topava amb blogs que aconsellaven aquella satànica praxis perquè deien que provocava
un orgasme nou i millor i molt més intens i catàrtic –mai millor dit– que qualsevol dels
orgasmes. Inclús havia revisat llibres especialitzats on –que curiós– també ho
recomanaven. Tot el món estava conjurant perquè acabés claudicant i col·locant davant
la porta del darrere una estoreta que hi digués “Déu vos guard”. Va tenir dies per
reflexionar-hi en calma però finalment va cedir. Ho va fer per l’aniversari d’en Quim.
Després d’un bon sopar i una millor vetllada, amb i maduixes sensuals, xocolata i cava,
li va entregar la seva virginitat posterior. Es va embriagar un xic per poder relaxar-se i
contemplar com la llum sortia del final del seu túnel esmicolant la paret que li havia
tapiat el cervell durant tants anys. I així va ser com, aquell dia, sota la llum tènue de les
espelmes, en Pere –per fi!– va sortir de l’armari.
Bernat d’escrot