Prejudicis

Mai abans havia practicat el sexe anal. Li feia cosa però, sobretot, li feia fàstic. No

acceptava que per aquell forat vulgar que escopia tanta brutícia hi pogués entrar gens

d’amor. Es negava a assumir el plaer que -suposadament- generava aquella pràctica. Les

ganyotes falses dels actors de les pel·lícules que s’havia descarregat per obligació no

l’acabaven de convèncer. Ni les paraules tranquil·litzadores d’en Quim, que deia que ja

ho havia provat abans amb les seves exparelles. Ni els consells de la Mariona, la seva

millor amiga, doctorada amb matrícula d’honor en aquesta matèria. Tenia por i li feia

ràbia que petar-li el cul a algú hagués deixat de ser un tabú per la societat i ara

preguntessis a qui preguntessis segur que ho havia experimentat, com a mínim, una

vegada. A més, és una cosa que no pots fer a pèl, perquè segur que fa mal. Has de

comprar un lubricant potent o vaselina. “Comprar vaselina per fer l’amor amb algú! On

s’és vist això?”, pensava. Ah i n’hi ha que abans s’hi foten una lavativa perquè estigui

ben net. “Si no te’l trobes net és el teu problema!”. No s’hi havia posat mai res allà baix

i es negava rotundament a aplicar-se un ènema perquè en Quim en pogués gaudir. “Tu

també en gaudiràs!”, li deia convençut. “Que jo ja ho he provat abans, recordes?”. Però

no confiava en ell perquè el tenia molt gros (sobretot molt ample). A Internet només es

topava amb blogs que aconsellaven aquella satànica praxis perquè deien que provocava

un orgasme nou i millor i molt més intens i catàrtic –mai millor dit– que qualsevol dels

orgasmes. Inclús havia revisat llibres especialitzats on –que curiós– també ho

recomanaven. Tot el món estava conjurant perquè acabés claudicant i col·locant davant

la porta del darrere una estoreta que hi digués “Déu vos guard”. Va tenir dies per

reflexionar-hi en calma però finalment va cedir. Ho va fer per l’aniversari d’en Quim.

Després d’un bon sopar i una millor vetllada, amb i maduixes sensuals, xocolata i cava,

li va entregar la seva virginitat posterior. Es va embriagar un xic per poder relaxar-se i

contemplar com la llum sortia del final del seu túnel esmicolant la paret que li havia

tapiat el cervell durant tants anys. I així va ser com, aquell dia, sota la llum tènue de les

espelmes, en Pere –per fi!– va sortir de l’armari.

Bernat d’escrot